En aquell temps nosaltres no enteníem res, ni teníem arguments com per a defensar la política d'un nord-americà demòcrata o d'un republicà. Algú tenia certs coneixements històrics al respecte, però res a vore amb el que ara podem dir de les propostes que al llarg de tota la campanya electoral han defensat el demòcrata i ara president electe, Barack Obama, i el republicà John McCain. D'Al Gore poc sabíem, a banda que es presentava en substitució d'un president que havia aconseguit enfosquir una gran tasca econòmica amb problemes personals que havien eixit a la llum pública. De George W. Bush només sabíem que pretenia trencar amb huit anys d'Administració demòcrata, amb l'aval de ser el fill d'un expresident dels Estats Units.
Decidírem preguntar a la nostra professora d'història sobre la conveniència de la victòria de l'un o de l'altre i la resposta va ser prou contundent: "tanto el uno como el otro nos acabarán dando por culo. La diferencia es que Al Gore igual usa un poco de vaselina i Bush irá a saco con todo y sin miramiento alguno". Dit i fet. Huit anys després, almenys a mi, no em queda més que llevar-me el barret davant ella. I en part per allò de la desconfiança, i sabent que els Estats Units són els Estats Units... la il·lusió, l'esperança i el canvi d'Obama no suposen més que l'argument necessari per a deixar sense opcions McCain. No pense que els dos representen el mateix, i ben és cert que el primer president negre de la història dels Estats Units haurà de canviar molt el seu discurs sobre l'homosexualitat o la pena de mort per a tindre el meu recolzament ple, però el més evident és que la seua victòria ens ha privat d'una opció tant perillosa i poc recomanable com poc il·lusionant i gens desitjada. Obama, gràcies per la vaselina!
I parlant de vaselina... hui no és un dia històric només pels resultats electorals a terres nord-americanes. També haurem de recordar este 4 de novembre com el dia en què els debats sobre pressupostos deixaren de ser avorrits per a convertir-se en una experiència espaterrant. Davant les evidències plasmades per la síndica de Compromís pel País Valencià, al conseller de Benestar Social no se li ocorre cap altra cosa més que amollar: "Vosté és que deu haver-se clavat en un quart [sic] obscur, i ja se sap què passa quan un se clava en quarts [sic] obscurs, que veu tot obscur i només veu forats obscurs...". Sincerament, jo no sé quina experiència personal aval·la eixe comentari, ni a què 'quarts' ni a què 'forats' es referia, però el que sí sé és que resulta molt difícil mantindre el cap sobre els muscles sense deixar anar volant la imaginació.
