De la vaselina d'Obama als "quarts" obscurs de Cotino

En aquell temps nosaltres no enteníem res, ni teníem arguments com per a defensar la política d'un nord-americà demòcrata o d'un republicà. Algú tenia certs coneixements històrics al respecte, però res a vore amb el que ara podem dir de les propostes que al llarg de tota la campanya electoral han defensat el demòcrata i ara president electe, Barack Obama, i el republicà John McCain. D'Al Gore poc sabíem, a banda que es presentava en substitució d'un president que havia aconseguit enfosquir una gran tasca econòmica amb problemes personals que havien eixit a la llum pública. De George W. Bush només sabíem que pretenia trencar amb huit anys d'Administració demòcrata, amb l'aval de ser el fill d'un expresident dels Estats Units.

Decidírem preguntar a la nostra professora d'història sobre la conveniència de la victòria de l'un o de l'altre i la resposta va ser prou contundent: "tanto el uno como el otro nos acabarán dando por culo. La diferencia es que Al Gore igual usa un poco de vaselina i Bush irá a saco con todo y sin miramiento alguno". Dit i fet. Huit anys després, almenys a mi, no em queda més que llevar-me el barret davant ella. I en part per allò de la desconfiança, i sabent que els Estats Units són els Estats Units... la il·lusió, l'esperança i el canvi d'Obama no suposen més que l'argument necessari per a deixar sense opcions McCain. No pense que els dos representen el mateix, i ben és cert que el primer president negre de la història dels Estats Units haurà de canviar molt el seu discurs sobre l'homosexualitat o la pena de mort per a tindre el meu recolzament ple, però el més evident és que la seua victòria ens ha privat d'una opció tant perillosa i poc recomanable com poc il·lusionant i gens desitjada. Obama, gràcies per la vaselina!

I parlant de vaselina... hui no és un dia històric només pels resultats electorals a terres nord-americanes. També haurem de recordar este 4 de novembre com el dia en què els debats sobre pressupostos deixaren de ser avorrits per a convertir-se en una experiència espaterrant. Davant les evidències plasmades per la síndica de Compromís pel País Valencià, al conseller de Benestar Social no se li ocorre cap altra cosa més que amollar: "Vosté és que deu haver-se clavat en un quart [sic] obscur, i ja se sap què passa quan un se clava en quarts [sic] obscurs, que veu tot obscur i només veu forats obscurs...". Sincerament, jo no sé quina experiència personal aval·la eixe comentari, ni a què 'quarts' ni a què 'forats' es referia, però el que sí sé és que resulta molt difícil mantindre el cap sobre els muscles sense deixar anar volant la imaginació.

Espanya, campiona de l'Eurocopa de futbol

L'Eurocopa d'Àustria i Suïssa de 2008 passarà a la història com la segona que va guanyar la selecció espanyola, però caldria recordar altres aspectes que si no igual d'històrics, sí mereixen una atenció especial, almenys, per que queden en el nostre record els pròxims anys:

-El seleccionador, Luis Aragonés, no renovarà i marxarà a Turquia, tastant així la seua pròpia medicina. Ell va arribar al càrrec liderant un colp d'Estat esportiu, prometent "una gran sentada entre jugadores, entrenadores, periodistas..." per a consensuar "el estilo que todos queremos para nuestra selección". Anys després diu adéu amb el títol de l'Eurocopa però amb la indignitat d'haver faltat a la seua pròpia paraula. Els qui li serviren d'altaveu i el proclamaren motu proprio seleccionador del combinat espanyol ara el despatxen per a col·locar un altre amiguet mediàtic, Vicente del Bosque. En este cas haurem de desitjar-li al 'Sabio' que tanta pau aconseguisca com glòria ha deixat esta nit.

-Esta Eurocopa no ha sigut només la d'Aragonés. També és la del millor porter d'Europa, Iker Casillas, i la dels dos millors centrals d'Europa, Puyol i Marchena (només un gol en tot el campionat i això que el valencianista va ser qüestionat fins i tot abans de començar el torneig). També és l'Eurocopa del bon toc i del joc vistós, però que ningú no oblide que "los jugones" han compartit el terreny de joc amb un dels jugadors més importants i decissius de l'Eurocopa, el migcampista del Vila-real Marcos Senna. Ell ha sigut l'exemple del treball tan discret com necessari per a fer campiona una selecció de jugadors. Senna mereix, potser més que ningú, tot el reconeixement que cap mitjà de comunicació de Madrid li donarà. No ho feren en campionats anterior quan jugadors com Mendieta o Albelda resultaren molt més importants per al combinat espanyol que els davanters imposats per la premsa madridista que s'autoproclama nacional. Ara ho faran amb ell, però sense la seua tasca, molt probablement, este títol no seria una realitat. I, per descomptat, també és l'Eurocopa per al màxim golejador en solitari de tot el campionat, el davanter del València David Villa.

-Parlant del 'Guaje', el davanter asturià ha sigut, sense que ara ningú s'atrevisca a posar-ho en dubte, el 7 d'Espanya. I ha aconseguit ser-ho perquè Villa era el 7 del València, però també el 7 dels aficionats del Sevilla, i dels del Saragossa, i dels del Tenerife, i dels del Racing, i dels del Celta... Villa no ha sigut el davanter d'un equip de fútbol en concret, sinó el davanter de tot Espanya. L'absència d'egoismes i el treball conjunt amb Torres, Güiza i Sergio García, han permés, que per primera vegada, el 7 d'Espanya haja sigut una referència per a 'la Roja'. Més d'un hauria de prendre nota i aquells que rebien el seleccionador i els jugadors espanyols amb càntics recordant a un altre futbolista no seleccionat, haurien de demanar perdó a un col·lectiu que ha aconseguit l'únic objectiu que tenien: ser campions d'Europa.

-L'Eurocopa amb menys jugadors del Reial Madrid ha resultat ser l'Eurocopa de les províncies espanyoles. El que abans era un monopoli de la capital de la meseta ara ha sigut una eufòria descontrolada per tot arreu... Per molt que Cuatro centrara tots els comentaris i les celebracions en la madrilenya plaça de Colom, la d'enguany ha sigut l'Eurocopa més canària (que li ho diguen sinó als familiars de Silva), i la més asturiana (amb Villa com a referent), la més catalana (amb el joc preciosista de Xavi i Iniesta), la més oberta a Europa (amb el Liverpool -juntament amb el València- com l'equip base de la selecció), la més pròxima als pobles modestos com Vila-real i Getafe (amb l'incommensurable Senna però també amb un prometedor Cazorla i amb gent com De la Red)... i la que més a prop ha estat dels equips modestos (per fi s'enrecordaren de Güiza tot i jugar al Mallorca, on també jugava Fernando Navarro, o de Sergio García tot i haver baixat a Segona amb el Saragossa...). Esta Eurocopa ha sigut la de les províncies espanyoles, perquè sense les províncies, Espanya no seria Espanya i Madrid no seria capital més que de la mateixa regió madrilenya.

-Per cert, l'alegria és tan generalitzada que no cal fer cap comentari sobre les meravelloses cobertures que al llarg de tota l'Eurocopa han fet Marchena, Puyol, Senna, i fins i tot Silva, per a taponar el forat continuat de l'onze espanyol al lateral dret. Amb el títol a la butxaca podria resultar pretenciós pensar que Cassano tornà a ser bo gràcies a eixe greu dèficit de la selecció, però per al futur, per al que Del Bosque no ha desmentit que comptarà de nou amb Raúl i que convocarà a Guti (res a vore cap dels dos amb el relleu generacional que ha permés esta victòria continental), caldria fer-se mirar si un nom o pertànyer a un equip han de justificar la titularitat o les convocatòries automàtiques a un jugador.

Per a tots els que hui siguen més feliços que ahir per la victòria d'Espanya, ENHORABONA, campions!